CASTELL DELS TRES DRAGONS
Passeig PICASSO, 5
Lluís Domènech i Montaner, 1888; Cirici, Bassó i Bonet, 1980
L’antic Cafè-Restaurant de l’Exposició Universal de 1888 es coneix popularment amb el nom de Castell dels Tres Dragons. El mot se li va donar en record a l’obra de teatre homònima de Serafí Pitarra, probablement, pel seu aspecte extern que evoca una fortificació medieval, pels alts murs i les esveltes torres que semblen guardians o, simplement, pels tres dragons alats que havien de coronar la torre més alta del cafè. Podria ser, també, pel caràcter de l’obra de Pitarra, una provocació a la moral burgesa del moment.
El Cafè-Restaurant, ubicat en el mateix emplaçament del popular Cafè del Parc de la Ciutadella, va acollir el primer banquet per a representants de la premsa nacional i estrangera de l’Exposició Universal, així com diversos àpats per als organitzadors del certamen i representants dels països convidats. Amb una capacitat de fins a sis-cents comensals, decoració floral dissenyada per a cada esdeveniment i música en viu, va funcionar a ple rendiment, matí, tarda i nit, durant tots els mesos de l’Exposició.
Domènech i Montaner era, en aquell moment, una jove promesa coneguda per la seva activitat pública a la Lliga de Catalunya. L’arquitecte va sorprendre amb un estil propi que, experimentant amb les possibilitats estètiques i funcionals dels materials, aconseguia aplicar una arquitectura del passat de manera moderna. El sistema constructiu de doble mur utilitzat al Cafè-Restaurant s’inspirava en el de les muralles medievals; la seva transformació en pilars ens remet al sistema estructural dels contraforts gòtics; i la imatge final de l’edifici podria traslladar-nos, perfectament, a un pati àrab o a una mesquita. Es diu que, al Castell dels Tres Dragons, s’hi van forjar les bases del modernisme.
Una de les característiques més notables del projecte del Cafè-Restaurant va ser la solució estructural que donava forma i funció a l’edifici: una estructura constituïda per una doble filera perimetral de columnes amb àmplies obertures a l’exterior. Aquesta solució resolia la façana, la il·luminació i la ventilació de l’edifici i permetia la circulació dels cambrers sense interrompre el funcionament de la sala durant els banquets. Al mateix temps, la doble paret donava major amplada a la base del mur de manera que es repartien millor les empentes que havia de suportar el terreny. Igual d’innovadora era l’elecció dels materials, ja que l’arquitecte va optar per una construcció de murs de maó (que substituïen els murs de pedra i alleugeria el pes dels murs) i de bigues de ferro (material utilitzat principalment en tipologies fabrils o en pavellons). La combinació de les dues decisions, estructural i constructiva, va permetre a l’arquitecte construir uns fonaments poc profunds i lleugers en un terreny humit com el del Parc de la Ciutadella (80 cm de profunditat omplerts meitat amb maçoneria i meitat amb formigó hidràulic).
Un cop acabada l’exposició es van enderrocar els edificis temporals però el Cafè-Restaurant, tal com estava previst, es va mantenir per a usos posteriors. Tot i les bones crítiques que va rebre pel seu funcionament, l’edifici havia donat un aspecte general d’inacabat, sobretot per l’escassetat d’ornamentació i, de seguida, es van iniciar les obres per completar-lo. Des del 1888 fins a dia d’avui, l’antic Cafè-Restaurant ha passat per usos molt diversos: el de Museu de la Història (just acabada l’Exposició, amb una ràpida intervenció en decoració i un nou projecte museològic); el de l’Escola Municipal de Música (que va ocupar la planta baixa de l’edifici i va suposar importants obres d’adequació acústica); el de Museu de Catalunya d’Història Natural (que va conviure amb l’anterior ús i va ocultar les decoracions de parets i sostres amb una capa de pintura); el del Servei Municipal de Matrícules per a Escoles Primàries (durant la segona república, per donar suport a la revolució pedagògica que s’estava duent a terme al país); i el de Menjadors d’Auxili Social (durant els primers anys de la postguerra, que va implicar la desaparició dels vitralls modernistes).
Des del 1946 fins a l’actualitat, el Castell dels Tres Dragons forma part del Museu de Ciències Naturals que hi ha fet un seguit de reformes per a revaloritzar l’edifici i adequar-lo a l’ús actual. Entre aquestes intervencions hi trobem una ampliació que, amb molt bon criteri i amb molta delicadesa, es va construir en planta soterrani per mantenir intacta la visió original del Cafè-Restaurant i així poder seguir anomenant-lo Castell dels Tres Dragons.
Secció presentada per 48H OpenHouse Barcelona
http://www.48hopenhousebarcelona.org/
Font imatge: https://commons.wikimedia.org/wiki/File:Castell_dels_tres_Dragons,_Barcelona.jpg