PRESÓ MODEL DE BARCELONA
Carrer Entença, 155; c. Rosselló, 2-6; c. Nicaragua, 8-28; c. Provença, 11-21
Josep Domènech i Estapà i Salvador Vinyals, 1881-1904
“Exteriorment no’s pot dir que sigui un edificio bonich, pero tampoc es tètrich com les presons antiguas. Té certa cosa d’estrany y de convencional ab sos cossos d’edificis radials, que partint d’un punt central coronat per una cúpula, ofereixen una monòtona successió de oberturas enraizadas més amplas que altas, y de tal manera desposadas, que ningú pugui treure may la cara per ellas. S’han fet més pel pas de l’ayre y de la llum, que per l’esplay y el goig de la vista. Examinats els planos, el conjunt sembla una monstruosa aranya, o millor un pop amb sis tentàculs plens de ventosas xucladoras: cada ventosa representa una celda… Per cada celda un pres, un reclús, un aucell engaviat.” D’aquesta manera tant poc benèvola amb el projecte arquitectònic explicava la inauguració de la presó Model el setmanari humorístic l’Esquella de la torratxa.
La presó Model de Barcelona naixia de la necessitat de treure la presó Amàlia del Raval (situada a un antic convent incendiat a l’actual plaça Folch i Torres) on els presos vivien en condicions insalubres i on es produïen continus suborns, abusos i intents de fugues. Precisament, la nova presó va rebre el nom de “Model” perquè havia de ser un model de reforma del sistema penitenciari del moment. L’edifici, tot i que la parcel·la originalment no estava destinada a aquest servei, es va situar ocupant dues illes de l’Eixample barceloní, entre els carrers Provença, Rosselló, Entença i Nicaragua; una reserva d’espai considerable si es té en compte que Illdefons Cerdà únicament havia previst variar la trama urbanística per a equipaments com l’Hospital Clínic i La Universitat de Barcelona (als quals cedia dues illes per a cadascun), l’Escola Industrial i l’Escorxador (amb una reserva de quatre illes per a cadascun), l’Estació del Nord (sis illes) i l’Hospital de Sant Pau (nou illes). A la memòria del projecte els arquitectes ja anunciaven, però, que les dimensions de la nova presó eren suficients per les necessitats penitenciàries del moment, advertint que podia quedar petita si la població de Barcelona augmentava.
Els arquitectes van projectar un edifici on, sobretot, la forma mostrava la seva funció: per una banda, les façanes transmetien serietat i austeritat als ciutadans tot desmarcant-se estilísticament dels projectes modernistes del moment (façanes racionals inspirades en l’ordre clàssic on hi dominaven les línies rectes i l’austeritat de materials); per l’altra banda, la funció de l’edifici s’evidenciava amb la innovadora distribució en planta de sis naus distribuïdes radialment al voltant d’un panòptic central que permetia el control dels presos des d’un punt central d’observació. L’interior de la nova presó compliria amb els paràmetres modèlics penitenciaris que s’havia proposat: 600 cel·les de 4 metres de llarg, 2.40 m d’ample i 3.30 metres d’alçada dotades amb un llit de ferro clavat a la paret, un prestatge de fusta, un tamboret, un lavabo i un vàter amb aigua corrent, electricitat (que es va preferir al gas per evitar possibles explosions) i un sistema de ventilació ben estudiat (una finestra alta i dues obertures que permetien la renovació constant d’aire a cada cel·la). Les sis naus (de planta baixa i dos pisos d’alçada) tenien un corredor central il·luminat per grans finestrals als seus extrems i per claraboies a la coberta; mentre que una cúpula de planta hexagonal amb grans finestrals dotava de llum el panòptic central.
L’història ha fet que la vida de la presó tingués ben poc de modèlica i, finalment, aquest mes de juny l’edifici es buidarà de presos i s’iniciarà un procés de rehabilitació per integrar l’espai al barri i a la ciutat. La plataforma “Fem nostre l’espai de la Model” (formada per diferents associacions ciutadanes) reivindica que la transformació doti de nous espais verds i equipaments el barri de l’Esquerre de l’Eixample al mateix temps que recuperi la memòria històrica de la presó per a tota la ciutat. La transformació representa una gran oportunitat per a un barri altament densificat i envellit amb mancances d’escoles, pistes esportives, espai verd, habitatge públic, etc.; i per a la ciutat, ja que la parcel·la es situa vora una de les portes d’entrada a Barcelona (Estació de Sants) i representa una oportunitat única per mostrar l’història viscuda dins aquestes quatre parets (des dels presos republicans, a la repressió franquista, tot donant a conèixer les pintures de l’artista sindicalista i antifeixista Helios Gómez). Tal i com diu el mural que hi ha a la paret del carrer Entença, esperem que el nou espai passi a ser “de presó model a model de transformació”.
Com visitar l’edifici:
Consulteu el web del 48h Open House BCN – http://www.48hopenhousebarcelona.org/