SALA BECKETT

Flores & Prats arquitectes.

Primer acte:

L’escena representa un teatre. Al fons, a la dreta, unes escales que duen a les aules d’escriptura, als locals d’assaig, als tallers de dramatúrgia… A l’esquerra, les portes obertes d’un bar-restaurant càlid i acollidor.  (…)

De sobte, d’entre les innombrables escenes possibles, encara no representades, que floten en l’atmosfera, en sorgeix una d’especialment emocionant. És el començament d’alguna cosa…

I tu, que hi ets, te n’adones.

Escriu Toni Casares, el seu director, que la Sala Beckett és més que un teatre; és un lloc de creació i de trobada, que durant tot el dia s’hi van coent coses, en un espai que exhibeix i alhora forma i experimenta, i manipula amb temps. És a dir, és un espai en que la formació de creadors i l’exhibició d’espectacles son dues cares de la mateixa moneda, unides per l’experimentació. Amb aquesta idea van buscar una nova seu que mantingués la màgia que havien creat durant tants anys en una petita sala del barri de Gràcia.

Sala Beckett

L’edifici abandonat de l’antiga Cooperativa Pau i Justícia del Poblenou, una cooperativa que havia sigut de les més actives del barri durant bona part del segle XX que havia arribat a tenir 1250 socis, es trobava en molt mal estat quan es va convocar el concurs d’arquitectura al gener de 2011. Expliquen els arquitectes Eva Prats i Ricardo Flores que la primera visita va ser com un viatge en el temps a l’època en que l’edifici s’utilitzava com a punt de trobada del barri amb un petit teatre i una sala social i de festes. Tot i ser abandonat més de 25 anys enrere, quan la cooperativa  havia cessar la seva activitat, l’edifici conservava gran part de la decoració en murs, sostres i paviments, fet que va permetre als arquitectes entendre les diferents ocupacions que havia anat tenint cada espai. Lectura només possible gràcies als paviments de mosaic, a les cornises i als rosetons a les sales que en definien uns espais de grans dimensions, inusuals al teixit barceloní, si no fos perquè es troba en aquesta zona industrial de Barcelona.

Contràriament a la pràctica comú de rehabilitació d’edificis en aquest estat, als arquitectes els va interessar l’estat de ruïna de l’edifici, però no per tornar-lo al seu estat inicial, sinó per portar la ruïna endavant i fer-la participar, amb el seu caràcter inacabat i de superposició d’èpoques, en una nova realitat que podia seguir actualitzant-se sobre ella. Van fer una mirada sobre la preexistència, més enllà del seu valor, sense venera-la, per actuar-hi amb una pinzellada més per la seva història. 

Amb aquesta premissa inicial va començar un dels projectes més frenètic dels arquitectes: es van inventariar tots els elements que es podien recuperar de l’edifici i que es volia tornar a col·locar, encara que fos en llocs i de forma diferents a la seva ubicació original. Aquests elements:  paviments, finestres, portes, escales, motllures, rosetons… es van tornar a l’edifici en una operació de recuperació, de reús o reciclatge. El resultat d’aquest minuciós treball, d’una sensibilitat extrema, és la comunicació activa de la història del lloc, en una superposició distorsionada dels temps de l’edifici.

 

En aquest tipus de rehabilitacions sovint es fa difícil llegir l’edifici històric un cop transformat. En aquest projecte però, l’estudi exhaustiu dels elements, combinat amb un minuciós treball artesanal van permetre mantenir els “fantasmes del passat”, que ajuden a desenvolupar la activitat de teatre experimental on actors i dramaturgs juguen amb la complicitat de les històries que expliquen les seves parets.

 

 

Texte: Albert Rubio Esplugas // Arquitecte – Director de programació 48h OHB

Imatges: Adrià Goula i Antonio Wijkmark

Planos: Flores & Prats arquitectes

 

Edificis amb Història: Sala Beckett
Comparteix:
Etiquetado en: