Avui ens endinsem en un dels enigmes més fascinants de Barcelona: l’origen del seu nom. Aquesta ciutat, amb una història que es remunta a mil·lennis, guarda en el seu propi nom un vel de misteri que desperta la nostra curiositat.
Dues llegendes, un origen mitològic
Sovint, les grans ciutats es fonamenten en relats que barregen la història amb el mite, i Barcelona no és una excepció. Dues llegendes principals competeixen per explicar la seva creació i, per tant, l’origen del seu nom.
La primera història ens transporta a un temps gairebé immemorial, on el semidéu Hèrcules, figura de la mitologia grega i romana, n’ és el protagonista. Es diu que, durant la seva recerca del Velló d’Or amb els Argonautes, una violenta tempesta va dispersar la seva flota de vaixells. La novena barca, coneguda com la “Barca Nona”, es va trobar encallada prop del que avui coneixem com a Montjuïc. Fascinats per la bellesa i la ubicació privilegiada d’aquest lloc, els tripulants, juntament amb Hèrcules, haurien decidit fundar una ciutat allà mateix, anomenant-la “Barcanona” en honor a la nau que els havia portat fins a aquestes costes. Aquesta llegenda, que situa la fundació 400 anys abans de la construcció de Roma, afegeix una capa de grandesa mítica als inicis de la ciutat.
L’altra llegenda popular ens acosta una mica més a la història documentada, suggerint que el cartaginès Amílcar Barca, el pare del cèlebre Aníbal, va ser el fundador de la ciutat al voltant del 230 aC. Segons aquest relat, Amílcar va establir la ciutat i la va anomenar “Barcino” en honor al seu cognom, Barca, que per la seva etimologia, recorda la paraula “llamp”.
Si bé aquestes històries són captivadores i han perdurat al llarg dels segles, els arqueòlegs medievals del segle XV, que van ser els primers a proposar-les, coincideixen que ambdues manquen d’una base històrica sòlida o de proves irrefutables que les corroborin. Això, lluny de restar-li valor, afegeix encara més interès i misteri a la fundació de Barcelona.
Un nom mil·lenari: La hipòtesi pre-romana de “BARKENO”
Però el misteri no acaba aquí. Existeix una teoria que porta l’origen del nom de Barcelona a un passat encara més remot, anterior a l’arribada dels romans i fins i tot a les llegendes heroiques. Aquesta hipòtesi es basa en el descobriment d’una moneda ibera, encunyada abans de l’arribada de la civilització romana i que actualment es conserva en un museu de Copenhaguen. Aquesta moneda porta la paraula “BARKENO”. Els estudis lingüístics han suggerit que “BARKENO” podria traduir-se com ‘la que té més vegetals o plantes bones’, la qual cosa ens parla d’un lloc fèrtil i pròsper ja en temps antics.
Aquesta troballa arqueològica és crucial, ja que suggereix un origen pre-romà per al nom, i ens recorda que l’àrea que avui ocupa Barcelona era ja un punt d’assentament humà molt abans de les dates que tradicionalment s’associen amb la seva fundació. De fet, s’han trobat ruïnes que daten d’abans del 5000 aC, cosa que subratlla la profunditat històrica del lloc. Això ens fa pensar que el nom “Barcelona” podria ser una evolució de topònims ibers o de poblacions anteriors, adaptat pels romans quan van establir la colònia de “Iulia Augusta Faventia Paterna Barcino” al voltant del 15 aC, que amb el temps es va anar abreujant a “Barcino” i finalment, va evolucionar a “Barcelona”.
Conclusió: Un misteri que ens connecta amb el passat
La fascinació per l’origen del nom de Barcelona resideix precisament en aquesta amalgama de llegendes i evidències arqueològiques, que ens parlen d’una història que es construeix sobre capes i més capes de temps. Ja sigui per la Barca Nona d’Hèrcules, la influència d’Amílcar Barca o l’antiga designació ibera “BARKENO”, el que sabem és que el nom de la nostra ciutat és un reflex d’un passat ric, complex i, fins i tot, poètic. Aquest enigma no fa més que enriquir la identitat de Barcelona, convidant-nos a mirar més enllà del present i a connectar amb les arrels d’una ciutat que sempre ha sabut reinventar-se.