Quan la tecnologia deixa de ser una promesa i es converteix en un mirall
¿T’has quedat mai atrapat en un embús pensant que la ciutat podria funcionar d’una manera més intel·ligent? ¿O has notat com el preu dels habitatges puja mentre els espais públics es tornen cada cop més impersonals?
Aquesta sensació no és només teva. Durant anys ens han venut la idea que la intel·ligència artificial (IA) ho solucionaria tot: semàfors sincronitzats, trànsit fluït, barris eficients… però la realitat és bastant més complexa. I la veritat? Potser la IA no està aquí només per optimitzar, sinó per exposar. Per ensenyar-nos tot allò que no volíem mirar de cara: desigualtats, tensions socials i decisions que hem anat ajornant.
Aquest article no és una oda al progrés ni tampoc una crítica apocalíptica. És una invitació a pensar en veu alta, a partir de cinc revelacions que molts no esperaven, però que ja estan remodelant —literalment— les nostres ciutats.
-
La IA no només dissenya edificis. Destapa conflictes que no es volien veure
És veritat: la IA pot ajudar a projectar edificis, traçar carrers o simular escenaris de mobilitat. Però un dels seus usos més sorprenents —i potents— és la seva capacitat per fer aflorar conflictes socials que normalment queden enterrats sota tones de burocràcia.
Pensa en això: els nous models de llenguatge poden llegir i analitzar milers de documents, notícies i informes públics en qüestió d’hores. Això permet detectar patrons: com la manca d’habitatge assequible afecta determinats barris, com la gentrificació expulsa veïns de tota la vida, o com certs col·lectius mai apareixen en les estadístiques oficials.
El més revelador? Que de sobte la tecnologia ens obliga a mirar de cara problemes que durant anys han estat ignorats. I això incomoda. Però també obre la porta a fer polítiques públiques més justes, si tenim el valor d’escoltar el que l’algoritme ens diu —sense anestèsia.
A vegades, la IA no serveix per prendre decisions, sinó per forçar preguntes incòmodes.
-
Això ja ho vam viure: la “smart city” no va funcionar. I ara torna amb un altre nom
Entre 2015 i 2020, moltes ciutats es van llançar de cap al concepte de “smart city”. Tothom parlava de sensors, vehicles autònoms, recollida d’escombraries robotitzada… però si fem memòria, molts d’aquests projectes van acabar en no-res.
Un exemple que va fer molt soroll va ser el de Sidewalk Labs, una filial de Google, que pretenia convertir un barri de Toronto en una mena de laboratori futurista. Tot molt bonic sobre el paper, però la ciutadania es va plantar: preocupacions per la privacitat, manca de transparència, una sensació general que allò no era per ells. El projecte es va cancel·lar.
Ara, amb l’auge de la IA, el discurs s’ha actualitzat, però el risc de fons és el mateix: substituir el debat col·lectiu per decisions automàtiques. Semàfors que pensen per nosaltres, però ningú ens pregunta com volem moure’ns. Algoritmes que decideixen on posar una zona verda, però no qui la necessita més.
-
El perill real no és l’algoritme, sinó fer veure que ja no cal discutir
Hi ha una tendència perillosa que es va colant per sota: fer creure que tot es pot resoldre tècnicament. Com si una ciutat fos una equació i l’urbanisme, una operació matemàtica.
Però dissenyar una ciutat no és mai només una qüestió d’eficiència. És política pura. És equilibrar interessos que xoquen: el comerç que vol trànsit, la mare amb cotxet que demana voreres amples, els joves que necessiten habitatge assequible.
Quan convertim aquests dilemes en “problemes tècnics” que un sistema ha de resoldre automàticament, el que fem és esquivar el conflicte democràtic. Ens estalviem la discussió, sí, però també deixem d’aprendre’n.
-
Els ciutadans poden entrenar la IA… i això ho canvia tot
Hi ha alternatives, i algunes ja són realitat. A Barcelona, per exemple, s’ha experimentat amb un projecte anomenat Mercè, on la ciutadania no és un subjecte passiu sinó part activa del procés d’entrenament d’un algoritme urbà.
Com funciona? A través d’una plataforma, es mostren parells d’imatges de l’espai públic. Les persones trien quina troben més agradable o còmoda. A poc a poc, el sistema aprèn què valoren els barcelonins: ombra, bancs, arbres, amplitud… I així, la IA no “decideix”, sinó que aprèn a través de la intel·ligència col·lectiva.
Però compte, perquè no tothom ho veu igual. Alguns estudis ja afirmen que la IA és capaç de dissenyar entorns urbans “millors” que els humans. I això obre una altra discussió: ¿volem una ciutat optimitzada segons criteris abstractes o una ciutat construïda des del criteri humà —encara que sigui imperfecte?
-
Si no vigilem, totes les ciutats acabaran semblant-se massa
Una de les paradoxes més grans de la IA és aquesta: pot generar milers de propostes urbanístiques diferents… però moltes acaben sent sospitosament iguals.
Per què? Doncs perquè les eines d’IA es basen en patrons. I si aquests patrons són globals, si tothom pregunta el mateix als mateixos sistemes, el resultat és previsible: ciutats clòniques, sense ànima, sense identitat pròpia.
És com quan viatges i tens la sensació que podries ser a qualsevol lloc: la mateixa façana, el mateix mobiliari, el mateix “espai verd” asèptic. El perill és real: una ciutat optimitzada, però sense caràcter. I això, al final, és el que ens fa sentir desconnectats del nostre entorn.
I tu, quina ciutat vols ajudar a construir?
La intel·ligència artificial no és ni el problema ni la solució definitiva. És una eina. I com tota eina, la seva utilitat depèn de com l’utilitzem, de qui la controla i de quins valors hi posem al darrere.
No es tracta de frenar la innovació, sinó de posar-la al servei del que realment importa: la vida quotidiana, la inclusió, la identitat dels barris, el dret a decidir com volem viure plegats. Si la IA pot ajudar-nos amb això, benvinguda sigui. Però que no ens prengui la paraula.
Perquè el futur de la ciutat —i també de les nostres pimes, negocis i projectes— no l’hauria de decidir un codi, sinó una comunitat.
Altres articles d’urbanisme al blog de CAFUR
Imatge generada amb IA